Somriures, galetes i cosmètics.

Inspirat, tot i que no ho sembli, en “Acorralado”, de Sylvester Stallone.

Hi havia una vegada una nena tan pobre, tan pobre, que ni tan sols tenia diners per comprar galetes de xocolata i havia de conformar-se amb berenar cada dia unes galetes de la marca Nit'hifixis amb gust de pinta ungles. Aquelles galetes tan barates, eren les típiques galetes ràncies que ningú vol i que acostumen a quedar oblidades al prestatge de la botiga o al fons de la motxilla.

La Margaret sabia que les galetes de xocolata, de canyella o d'ametlles que menjaven tots els altres nens del poble eren inaccessibles per a la seva humil família de pastors així que no renegava mai. La petita Margaret Pástor, que era optimista com ella sola, es menjava aquelles fastigoses galetes, que haurien fet vomitar a una cabra, tot pensant que ja arribarien temps una mica millors en els que podria menjar galetes amb sabors més variats, amb gust de Rimmel, de pinta llavis, o millor encara, de coloret.

La Margaret, tot i ser tan petita, comprenia molt bé que els seus pares eren pobres i s'ho prenia amb bona filosofia, filosofia de nena de 8 anys, però filosofia al cap i a la fi.

En canvi, els seus companys del “cole” no sols no comprenien la precària situació familiar sinó que es burlaven d'ella per ser pobre i per menjar aquelles fastigoses galetes amb gust de pinta ungles. La Margaret, en comptes de tornar-los els insults, de barallar-se amb ells esgarrapant-los la cara amb les ungles o estirant-los del cabell, es protegia dels comentaris malintencionats dels seus companys amb el millor dels seus somriures. Aquesta tècnica infalible i gairebé màgica li havia ensenyat Isabel, la seva mare.

La seva mare era una dona tranquil·la i intel·ligent que sempre aclucava els ulls i que parlava tan a poc a poc que semblava meditar la resposta més encertada per a cada situació. Algunes de les moltes coses que la Isabel va ensenyar a la Margaret és que la millor forma d’endolcir-se la vida és no fer mai, mai, cap dieta de somriures i que el que s’ha de fer amb les persones mal educades que pretenen cridar l’atenció, és precisament, ignorar-les. Dit i fet, els companys de classe de la nena en veure que els seus insults no alteraven ni impedien que la Margaret deixés de somriure, aviat es cansaven de ficar-se amb ella i buscaven una altra víctima més vulnerable.

Tants anys menjant galetes amb gust de pinta ungles, rient i mostrant les dents a les adversitats van fer que la Margaret Pástor tingués el somriure més refulgent que s’havia vist mai en tota la comarca. Aquell fulgurant somriure va fer que en créixer i fer-se adulta, a la Margaret no li faltessin mai els “novios” i que superés amb èxit totes les entrevistes de feina a les que es va presentar. 

Un dia de pluja intensa, aquells dies que plou tant que el que ve de gust és ficar-se al llit ben tapat i quedar-se adormit sentint el so monòton de l'aigua, o bé, anar a un cinema vell i emmoquetat a veure una pel·lícula antiga per oblidar-se durant 90 minuts del món, del fred i de la pluja, la Margaret Pástor va conèixer en John Mambo. En John, que aquell dia portava una llampant boina verda, anava tot sol pel carrer, amb les espatlles encongides fent aquell gest reflex de les persones que caminen sota la pluja sense cap aïllant ni protecció.

En veure’l completament xop, a la Margaret li va envair una sensació molt tendre i apiadant-se d’ell li va preguntar: 

- Et mullaràs tot i se't farà malbé aquesta preciosa boina verda. Vols aixoplugar-te en el meu paraigües?

-Amb un somriure com el teu, no necessito paraigües. Va contestar en John, mirant-la completament trasbalsat i amb els ulls oberts com a plats. 

D'ençà d'aquell dia, en John i la Margaret es van veure en moltes altres ocasions. En John Mambo era molt bon ballarí així que cada cap de setmana anaven a ballar a les discoteques de la ciutat. Ballaven feliçment fins a ben entrada la matinada i fins que ja no se sentien les cames. La parella de ball no va trigar en ser parella en tot.

En John Mambo no era gaire xerraire, però era una persona sincera i directa i això donava seguretat a la Margaret. Per la seva part, a més de l’esmaltat somriure de la Margaret Pástor, en John admirava la seva naturalitat i la seva habilitat per solucionar els problemes sense gairebé despentinar-se.  

Un any després de la seva trobada fortuïta aquell dia de pluja, la parella va anar-se’n a viure a la ciutat on hi havien multitud de discoteques, de cinemes i on estava la consulta d’en John. En John Mambo era dentista i com que estava buscant una ajudant, un dia li va oferir la feina a la somrient Margaret. La feina estava molt ben pagada i ella estava tan enamorada d’en Johnny que volia estar amb ell a totes hores així que no s’ho va pensar dues vegades i va acceptar el treball.

Ara en John Mambo i la Margaret Pástor viuen feliços, treballen junts a la clínica dental i s’estimen a totes hores. Molts dels seus clients, són antics companys del col·legi de la Margaret que abans es burlaven d'ella per menjar galetes amb gust a pinta ungles i que ara tenen les dents podrides de menjar tantes galetes de xocolata. Aquelles persones que en el passat es reien d'ella per ser pobre, ara es lamenten amargament, no tant pel mal de queixals, sinó per com s'ho faran per poder pagar la factura del dentista.

J. Dalton